- Gairebé 2.000 persones han passat pel Protesta 2021 durant els nou dies de festival assistint a les projeccions de llargmetratges, els maratons de curtmetratges i les activitats paral·leles.
- Els curtmetratges guanyadors de la 9a edició han estat DIY Sex com a millor curt documental, The Blue Bed com a millor curt de ficció i el La historia de todas nosotras ha estat el més votat pel públic. L’organització ha decidit fer entrega la menció especial al curtmetratge Candela
Vic, 23 d’octubre de 2021 – El Protesta, festival internacional de cinema de crítica social, ha tancat avui dissabte 23 la seva novena edició celebrant la recuperació de la presencialitat amb una festa de lliurament de premis a L’Atlàntida de Vic.
Durant 9 dies s’han pogut veure 11 llargmetratges, dels quals tres han estat estrenes a l’estat espanyol i una estrena a Catalunya: Shadow Game, Wake up on Mars, Taming the Garden, End of the line i 100UP. També s’han pogut veure els 20 curtmetratges seleccionats, 10 de la selecció oficial i 10 de la no competitiva. Més de 120 persones han participat en les maratons de curtmetratges on han pogut votar les creacions a concurs.
Ha estat l’any amb més participació a les sessions de curtmetratges. La gala d’entrega de premis ha estat la cirereta del pastís on s’ha pogut veure un espectacle experimental de projecció i electrònica “Birdwatching” feta pels maresmencs FRAU produccions amb la música electrònica de Letung. L’osonenc Godai Garcia ha estat l’encarregat de conduir l’acte que ha tingut com a eix central fer-nos reflexionar sobre els privilegis.
El jurat, encarregat de decidir els dos premis al millor curtmetratge documental i al millor curtmetratge de ficció, ha estat format per: Montserrat Armengou, directora del Sense Ficció, Teresa Turiera-Puigbo, periodista i documentalista, Pol Galofre, graduat en cinema i audiovisual, activista trans i feminista, Jofre Font, periodista cultural, Xavier Lezcano, director de l’Americana Film Fest, i Magda Puig, creadora escènica i visual.
Montserrar Armengou ha estat l’encarregada d’entregar el premi al millor curtmetratge documental per DIY Sex de Juno Álvarez, María Lorente, Mariona Vázquez i Yaiza de Lamo, s’ha endut el premi de 1.000 euros al millor curtmetratge documental i ha estat escollit pel “treball d’aquest màster en teoria i pràctica de l’UAB pel ritme, llenguatge fresc i la mirada amb humor a l’hora de reflexionar sobre el porno mainstream, en un
moment on l’accés al porno cada vegada baixa més de d’edat -8-9 anys accés involuntari- i les conseqüències en la violència masclista que vivim com una plaga creixent”.
Pol Galofre ha estat l’encarregat d’entregar el premi al curtmetratge de ficció per The Blue Bed producció iraniana de la directora Alireza Kazemipour escollida tenint en consideració un guió que ha anat filant diversos temes tan dispars i interessants que mantenen l’atenció del públic en tots els moments. Sumat a una factura tècnica fantàstica, i un treball actoral molt fi, un premi també dotat amb 1.000 euros.
El jurat també ha volgut fer una menció a La història de todas nosotras d’Itxaso Diaz, que denuncia la vulneració de drets de les dones que encara no poden avortar legalment a molts països, especialment les que paguen amb penes de 30 i 40 anys de presó el fet d’haver tingut complicacions obstètriques amb resultat de mort del nadó.
El públic, amb les seves votacions, ha atorgat el premi de 500 euros a La historia de todas nosotras, d’Itxaso Díaz. Un total de 130 persones han participat en la votació dels curtmetratges. I la menció de l’organització, sense dotació econòmica ha estat concedida a per Candela, de Marc Riba i Anna Solanas. Per abordar una temàtica que segurament ens toca de prop a totes, i pel treball preciosista que transmet gran sensibilitat i tendresa tot i mostrar la cara més crua de fer-se gran, la soledat.
Els premis amb dotació econòmica es reparteixen en 75% per l’equip del curtmetratge i un 25% que s’entrega directament a l’entitat, associació o projecte que les persones guanyadores decideixin.
Enguany, amb el canvi d’imatge gràfica del festival també s’ha fet un canvi en els trofeus entregats que han estat elaborats per Lluís Trescatorze utilitzant una impresora 3D i utilitzant PLA un material procedent de recursos naturals principalment el blat de moro.
Nou dies per parlar de privilegis i recuperar els espais físics de trobada
El divendres 15 d’octubre, a L’Atlàntida de Vic, les humoristes Ana Polo i Oye Sherman, inauguraven el festival amb un monòleg per pensar i repensar els nostres privilegis i acte seguit estrenar el documental de les directores Eefje Blankevoort i Els van Driel, Shadow Game. Una pel·lícula que evidenciava el privilegi de l’origen a través de la història de diferents joves migrants que intenten arribar a Europa.
El primer cap de setmana es van projectar deu curtmetratges de la selecció no competitiva, i un Vermut Pro amb festivals de cinema social de Catalunya. Festival de cinema amb mirada social: cap a on anem? on van assistir representants de diferents festivals de Catalunya. Diumenge unes setanta persones van venir al Vermut Ozona de Privilegis a la Fàbrica del Somnis amb col·lectius de la comarca i moderat per Sara Blázquez i amb interludis musicals de Carpa Negra. Els convidats van ser Yousra El Mansouri, d’UCFR Osona, Toni Iborra, de Càrnies en Lluita, Maria Saladich, de l’Ortiga Feminista i Esgarriades i Sergi Solà, del Grup de Defensa de Ter. L’activitat es va organitzar conjuntament amb La Clota i Setembre, i es pot recuperar en format podcast.
Masculinitat i jerarquia social va ser l’activitat central del festival de divendres 22 al Casino de Vic i va acollir un centenar de persones. La conversa entre Pol Galofre, activista trans i feminista, i el ballarí Eloi Martin, va explorar els marcs de la masculinitat i va posar de manifest “la necessitat de deixar d’educar homes i no homes per educar persones, diverses plurals i desencallades. Un món on deixem de considerar la masculinitat com el desitjable, i la reconeguem com el que és: un espai tòxic que protegeix un privilegi”.
#ProtestaJove Una primera sessió amb joves i instituts
Un dels objectius del festival Protesta és remoure les consciències als més joves i sensibilitzar nous públics. Amb aquest objectiu es va projectat Shadow Game, dilluns 18 d’octubre a L’Atlàntida, amb alumnes de filosofia de 4t d’ESO, 1r i 2n de batxillerat dels 3 instituts públics de Vic: Jaume Callís, La Plana i IES Vic i pels alumnes del PCI. És la primera vegada que des del Protesta iniciem aquest tipus de projeccions per a públic adolescent, que prèviament treballen la temàtica a l’aula, i participen després de la pel·lícula fent aportacions i debatent. L’activitat s’ha realitzat gràcies a la col·laboració amb el Consell de Cooperació Local de Vic i els instituts participants, i és una de les branques que es vol seguir impulsant i treballant amb les escoles i instituts per l’abordatge de temàtiques socials a través del cinema i en el context del Festival
Protesta.
Aquest any dues de les estrenes del festival abordaven la temàtica de les migracions i les seves causes des de mirades molt joves amb protagonistes que són infants i adolescents. Shadow Game i també el cas de Wake up on Mars, un documental sobre una família de Kosovo arribada a Suècia on les seves dues filles entren en estat de coma per culpa de l’anomenada síndrome de la resignació. Un estat causat per un patiment extrem i la por a tornar-lo a patir a causa d’una notificació de retirada del permís de residència. Aquests dos documentals ens han acostat a les situacions de trauma migratori des d’una mirada menys coneguda.
Paritat en tots els àmbits del Festival i temàtiques diverses
La mirada feminista dins del festival Protesta hi és present des dels inicis. Des de l’edició número 6 es va conseguir la paritat als llargmetratges i al jurat. Aquest any, per primera vegada també es va assolir en la selecció de curtmetratges, una novetat que des de l’organització s’ha celebrat molt. La selecció de llargmetratges es escollida des de l’organització del festival però al concurs de curts la selecció es fa entre les propostes presentades i el percentatges d’homes i dones és molt diferenciat. Aquest any però ha passat, i aquest és un indicador de que alguna cosa s’està començant a moure també en el món del cinema i les produccions audiovisuals.
En els llargmetratges projectats s’han tractat temes com: l’abús de poder i l’antropocentrisme a Taming the Garden, la vida dels animals en granges sostenibles amb i la pregunta de si hem de seguir menjant carn, amb Gunda, lluites indígenes conta corporacions amb End of the line, la vitalitat i les ganes de viure de persones amb més de 100 anys a 100Up, la controversia del debat sobre el retorn de les dones vinculades
a Estat Islàmic a, El Retorn, la vida després de l’ISIS, les situacions dels infants en famílies desestructurades a causa de l’alcoholisme a Sweet Thing o el retorn als 90 amb el clàssic rescatat a Barrio, projectat conjuntament amb el Cineclub.
Posant la mirada cap als 10 anys
El Protesta neix de la creença de la potencialitat transformadora del cinema i en l’espai de reflexió que generen festivals de cinema. Per això fer deu anys és molt important i es vol celebrar fent un Festival amb majúscules. Per tota la trajectòria, els milers de persones que han pogut veure projeccions sense sortida comercial i han participat de xerrades, tallers o presentacions sobre temàtiques com el feminisme, el control de la tecnologia, el gènere o els privilegis.
La novena edició es tanca amb una certesa: “Aquesta edició hem tornat a la presencialitat; us trobavem a faltar. Ens agrada compartir projeccions, reflexions i converses amb vosaltres. I, avisem: ho tornarem a fer. Cada mes d’octubre tornarem a convertir Vic en la capital del cinema de crítica social. L’any que ve, el Protesta farà 10 anys i la farem grossa. Tornarem a omplir les pantalles de cinema, per tornar-ho a sacsejar tot. El desè aniversari és una celebració especial. Prepareu-vos perquè liarem un bon sarau!”.
